virtut
1.
a.
f.
Capacitat de produir un efecte determinat.
b.
f.
[
esp.
]
Eficàcia per a curar una malaltia o un trastorn fisiològic.
La virtut purgativa de l'oli de ricí. Este remei, si s'esbrava, perd tota la virtut.
c.
f.
[
esp.
]
[usat generalment en expressions negatives]
Força vital d'una persona, força del sol per a calfar, etc.
El sol d'hivern no té virtut.
d.
en
(o
per
)
virtut de
Per l'acció de.
Els cossos cauen en virtut de la gravitació.
2.
a.
f.
Qualitat bona d'una persona.
Una dona plena de virtuts.
b.
f.
Mèrit.
Ha tingut la virtut d'esperar-lo fins ara.
c.
f.
[
iròn.
]
Té la virtut d'entendre-ho tot al revés.
d.
f. ÈTICA/REL.
Disposició habitual de l'ànim per a les accions conformes al bé o a la llei moral i per a defugir el mal o la transgressió del que és manat.
Virtuts teologals. Virtuts cardinals.
e.
f. abs. ÈTICA
Pràctica habitual del bé.
El camí de la virtut.
f.
f.
[
esp.
]
ÈTICA
Castedat.
Guardar intacta la virtut.
g.
fer de la necessitat virtut
Donar-se mèrit com si algú fera volenterosament allò que inevitablement ha de fer.
h.
virtut capital
REL.
Cada una de les set virtuts (humilitat, generositat, castedat, paciència, temprança, caritat i diligència) que s'oposen als set clàssics pecats capitals.
i.
virtut cardinal
ÈTICA/REL.
Cada una de les quatre virtuts (prudència, justícia, fortalesa i temprança) a què es poden reduir les altres.
j.
virtut teologal
REL.
Cada una de les tres virtuts referides a Déu: fe, esperança i caritat.
3.
f. pl. REL.
En l'angelologia del Pseudo-Dionís, els àngels que constituïxen la jerarquia mitjana del segon cor de l'orde angèlic.
Imprimir
